El que Ningú diu de Treballar com a Programador

Introducció

El primer treball diuen que marca molt. En el meu cas, va ser el segon. Em basaré en la meva experiència personal perquè vegis quins errors vaig cometre i quins aspectes laborals hauries de tenir en compte si estàs començant en el món de la programació. Tots els noms que puguin aparèixer són ficticis. Els personatges sí són reals.

Taula de Continguts

1. Per què escric aquest article
2. Segon Treball
3. Buscar Treball
4. Lliçons Apreses

Per què escric aquest article?

La professió d’IT m’encanta i no m’imagino fent una altra cosa. He vist molts posts a les xarxes socials amb portàtils a cafeteries. Són cosins germans dels posts d’hamaques a platges.

Segur que són un lloc excel·lent per treballar però no és la realitat de la majoria dels programadors. Més si pretens programar sense tenir experiència prèvia i sense ratolí. Només amb el pad…

Amb aquest article vull ajudar-te a no cometre els mateixos errors que vaig cometre per falta d’informació. Vull donar-te informació real sobre la meva experiència real. Et contaré errors que vaig cometre i com les coses es torcen d’un dia per l’altre quan el projecte o el client ho requereix.

No vull alarmar-te. Això sí. Tingues present que també és una professió exigent com qualsevol altra. Potser la idea no ven tant com una cafeteria però aquí va una mica de realitat que et servirà segur.

Segon Treball

El meu segon treball va ser en una empresa de desenvolupament de programari. Concretament, va ser en una empresa que desenvolupa el seu propi ERP i el implementa en empreses manufactureres per a l’automoció.

Què va passar en el meu primer treball?

Em van acomiadar als 5 mesos tenint contracte fix i havent passat el període de prova. La realitat és que amb 5 mesos no estàs rodat. A més, havia entrat en Marc. En Marc era un becari super competent que va entrar per 3 vegades menys el meu sou i 3 vegades més el meu coneixement. Així que ja m’esperava jo algun moviment.

“Al final lo teu no és programar” em va dir Eustaquio I, el manager. La paradoxa és que Eustaquio I no sabia que jo no estava programant. El meu equip em tenia redactant proves funcionals en un Excel. Si això és programar, llavors sí, no és lo meu.

Vayamos a les condicions del segon treball.

Sou

El 2014 el sou pel qual vaig començar sense tenir experiència prèvia en desenvolupament de programari va ser de 23.000€ bruts a l’any. Gens malament. Buscaven persones que tinguessin ganes d’aprendre, treballar i que en anglès es defensessin. Aquest valor s’ha perdut actualment en el sector.

El sector busca persones que ja sàpiguen programar en moltes eines que envolten un llenguatge de programació. Pots saber programar en Java però si no saps de SpringBoot, Junit i Mockito no et contractaran.

Formació

Després d’un procés de selecció, em van agafar i vaig començar una formació de 3 mesos juntament amb 8 companys i companyes més. Allà vam aprendre la part bàsica funcional de l’ERP juntament amb un llenguatge de programació anomenat Progress 4GL. Segur que mai n’has sentit parlar. Pots buscar-ho a Google si vols, però sincerament inverteix aquests minuts en aprendre alguna cosa més útil.

Primer any

Ja era conscient que el llenguatge que estava aprenent no era el més demandat al mercat. No m’importava. M’agradava programar i estava aprenent molt. Tenia un cap que m’ajudava i m’ensenyava. La corba d’aprenentatge no té per què ser frustrant.

Si tens algú que et guiï, tot és més fàcil. En aquesta primera etapa vaig tenir un gran cap. Em deixava equivocar-me i m’ajudava a corregir els meus errors. Prova i error. No hi ha una altra manera d’aprendre a programar.

Segon any

Aquí vaig començar a ser més crític amb el llenguatge. Progress 4GL és un llenguatge que té una sintaxi molt senzilla i amb poques coses t’apanyes bé. El problema és que t’apanyes amb el fàcil i repetitiu.

Quan necessites coses més complexes, el llenguatge es queda curt i comences a reinventar la roda. Pot ser bastant frustrant tenir idees al cap i no poder dur-les a terme per les limitacions del llenguatge.

Per acabar-ho d’adobar, la documentació del llenguatge és bastant pèssima. Li falten exemples i la comunitat és molt petita. No hi ha fòrums, no hi ha blogs, no hi ha res. Només un parell de gurús que defensen a capa i espasa el llenguatge. Els va la vida en això.

Fent llenya al foc

Arrencada d’implementació ERP

Em van assignar a un client d’automoció molt important. Feia peces d’interiors de cotxes. Al cap de 5 mesos tocava arrencar el projecte i em van enviar a Michigan (EUA) per ajudar en la implementació. Què guai! Això mateix vaig pensar jo al principi.

Tanmateix, alguna cosa em deia que no seria tan guai. Vaig fer números i sortia que estar allà costava una fortuna per al client. Entre avions, estada i dietes, el client es deixava una fortuna. Ah, i suma-hi la meva hora a uns 100€ aproximadament. D’aquests 100€, a mi em pagaven en sou uns 9,85 aproximadament.

Quan vaig arribar a Michigan, em vaig adonar del percal que s’havia muntat. La Mariana era una consultora que portava 1 any en el projecte i em va dir que no havia vist res igual. El client no estava preparat per a l’arrencada.

Els usuaris no tenien clars els passos a fer en l’ERP i les UAT (User Acceptance Test) havien estat una pantomima. Per acabar-ho d’adobar, la integració amb el MES (Manufacturing Execution System) i l’ERP fallava per tot arreu.

Conseqüències dels errors en la integració amb un MES

La integració amb un MES és de les més importants en una fàbrica. Si falla, no se sap què s’ha de produir. Si no se sap què produir, la fàbrica para màquines. Les comandes que hi ha planificades a dues setmanes vista no es poden produir i hi ha retards en el lliurament.

Això pot causar que perdis el teu client perquè li pararàs les línies de muntatge o l’obligaràs a comprar a un altre. Si perds el teu client, perds facturació i hauràs de començar a retallar despeses. Si retalles despeses, hauràs d’acomiadar gent.

El client ho requereix

Per què arranquen llavors? li vaig preguntar a la Mariana. “El client ho requereix” em va dir. Aquesta frase me la vaig gravar a foc. “El client ho requereix”. Aquesta frase va ser la que em va fer treballar els caps de setmana i en horaris fora de la meva jornada laboral.

Saps per què el client ho requeria?

Ho requeria el project manager global d’implementacions de tot el grup del client. Quan estàs tan amunt, els bonus per arrencar un projecte són molt sucosos. El client ho requeria perquè el project manager global ho requeria. El ritme de fàbriques que arrencaven era frenètic. Anaven a 3-4 fàbriques per mes.

Aquesta és la realitat de molts proveïdors de programari o alts executius a càrrec de projectes tecnològics. Els bonus que haurien d’incentivar la feina ben feta es converteixen en justificacions monetàries personals per arrencar projectes que no estan preparats.

Dins del foc

El projecte va arrencar. El primer dia va ser tranquil. El client tenia un munt de dubtes i no sabia per on començar.

El segon dia va ser el caos absolut. Estava a la sala de reunions per informar de com estàvem solucionant els problemes. Vam escoltar el soroll d’un helicòpter. Cada vegada es feia més evident el soroll i alguns curiosos com jo vam sortir a veure què era.

El client tenia tal embolic en el seu ERP i en operacions, que va venir un helicòpter a emportar-se peces de cotxe. El seu client anava a trencar estoc i li anaven a parar les línies de muntatge.

Si això passa en automoció, és molt probable que el client et demani explicacions. I així va ser. Tercer dia i el client estava supervisant a la fàbrica què estava passant. Amb una situació tan tensa, és molt probable que si no es soluciona ja, l’any que ve ja no seràs el seu proveïdor.

A treballar

Els següents 12 dies van venir torns rotatius durant dues setmanes. Volien 24h gent de l’empresa on treballava. Al meu departament érem només 2. El rotatiu va ser:

• primer dia: 8h matí de treball, 8h tarda de descans i 8h nit de treball.
• segon dia: 8h matí de descans, 8h tarda de treball i 8h nit de descans.

Així fins a completar 12 dies. Et tornes zombi i vius per treballar. El client ho requeria.

Eustaquio II

Després de treballar caps de setmana i en horaris fora de la meva jornada laboral, tocava ajustar comptes amb Eustaquio II (el cap del meu cap). Sabia que amb Eustaquio II (d’ara endavant Eustaquio) calia tenir tot ben lligat.

Eustaquio és d’aquells professionals que sap gestionar projectes. No li demanis que sàpiga gestionar persones. El seu dogma és el diagrama de Gantt. Viu en una mena de regne on tot es pot planificar i controlar. Les persones són temps i el temps és diners.

Aquest tipus de rol és necessari a les empreses. L’únic problema que tinc és que el meu temps lliure, és el meu temps. No és d’Eustaquio, ni del client, ni del projecte. És meu.

Jornada extraordinària

Abans d’anar-me’n a treballar a Michigan, li vaig demanar a Eustaquio que volia un annex al meu contracte laboral. El temps que treballés fora de la meva jornada laboral havia de ser retribuït. A Eustaquio no li va agradar, però RRHH es va portar molt bé. Vam signar crec que una jornada extraordinària de 15 dies de durada.

Em van donar un total de 10 dies de vacances addicionals. Compte que cada dia representa 8h de jornada addicional.

El bo d’Eustaquio sabia de projectes i em va regatejar bastants dies. Imagina’t el cabreig monumental que em va entrar. Em va argumentar que les nits ni els caps de setmana es podien comptabilitzar a 1,75 dies per cada dia treballat. Era jornada extraordinària amb un paper pel mig.

Ara amb perspectiva, m’adono que Eustaquio era un trilero. Havia acceptat signar un paper per després jugar amb les normes del paper. Ben jugat Eustaquio. Ben jugat. Les nits al final me les vaig menjar amb patates.

Ja n’hi ha prou

De foc en foc

Al cap d’una setmana de tot aquest embolic, resulta que el company d’un altre equip que treballava per al mateix client es fa mal a la cama i va a treballar des de casa.

El mateix client va a arrencar en 1 mes una altra fàbrica a Alemanya. El client ho requereix. Hi anava a anar el meu company però com estava lesionat, em va tocar a mi.

En 3 setmanes aprèn què estan fent en el projecte nou i com s’arrencarà. El nivell d’estrès del meu nou equip era bèstia. Roberto el meu nou team lead havia baixat en 2 mesos 5kg per culpa de l’estrès.

A treballar

A Alemanya vaig estar 1 setmana. Aquí no vaig fer ni nits ni caps de setmana. Això sí les jornades de 8 del matí fins a les 5 de la tarda que no faltessin.

Després a seguir picant codi a l’hotel fins a les 11 de la nit. Se’m va oblidar fer una foto a la cafeteria de l’hotel amb el portàtil. No era tan guai com a les xarxes socials.

A la segona setmana em vaig negar a seguir treballant en client. No podia més. No podia seguir treballant caps de setmana i en horaris fora de la meva jornada laboral.

Estava molt cremat. Quan passes tantes hores amb tanta tensió davant d’un ordinador, t’adones que no és sostenible. No és sostenible treballar en un projecte en què el client ho requereix.

Vas a dormir i segueixes pensant en tot el que va malament i segueixes treballant al teu cap. Et despertes i segueixes treballant. Aquest temps que hauries de dedicar a tu mateix, a la teva família, als teus amics, a la teva parella, als teus hobbies… el dediques a treballar.

Revisió salarial

Va arribar la revisió salarial i com sol passar a la gran majoria de companyies va ser una broma. Els Juniors que entraven cobraven més que jo. Em van ensenyar que tot esforç té la seva recompensa. Així ho havia après a casa i a la universitat. En aquest cas no va ser així. Em sentia fora de lloc i em va entrar molta ràbia.

Vaig decidir comentar-ho amb Roberto el meu cap directe. Roberto em va dir que no podia fer res de forma molt empàtica. Havia parlat amb…¡Eustaquio! El pastís ja estava repartit i per temes de pressupost no podia fer res.

És broma, no, Roberto? li vaig dir. Saps a quant es cobra la nostra hora, no? La normal va a 100 €…

“Ja, tio”, em va dir Roberto. Estic cansat que la gent que entra se me’n vagi en 2 anys. Ja no sé com dir-ho. Això acaba sempre que la gent es crema i se’n va quan fora ofereixen 3000€ més.

La resposta de Roberto em va tranquil·litzar. Em vaig adonar que no era l’únic que estava cremat. La ràbia es va convertir en acceptació. Vaig acceptar que no podia fer res.

Reflexió

Al cap d’unes hores em va entrar ràbia. Estava enfadat. Se m’havia anat la ràbia i havia tornat. Estava molt empipat. Tant d’esforç per a res. S’estan rient de mi.

Amb perspectiva del temps i treball personal de tots aquests anys, m’adono que qui estava ferit era el meu ego. Havien ferit el meu nen petit interior de 7 anys.

El meu nen petit de 7 anys s’esforçava a l’escola. Una de les moltes raons per les quals m’esforçava a l’escola era perquè em donessin bones notes.

Amb aquest reconeixement en forma de bones notes, contentava les persones que m’envoltaven. Alleujava la càrrega de la meva mare. Em sentia bé amb mi mateix.

El problema va ser meu. Em vaig adonar que estava projectant les meves emocions a l’empresa i tots els seus elements. Estava projectant les meves emocions en Eustaquio, en el client, en el projecte.

Per contentar-los a ells, em vaig oblidar de mi. Ni Eustaquio representa el meu pare, ni el client al professor, ni el projecte a l’escola.

Surt d’aquí

Tal era la meva situació el 2017 que vaig començar a buscar feina. La meva ràbia i descontentament va fer que posés cara a la programació. Vaig projectar les meves emocions a alguna cosa tangible. Vaig personificar la programació en la imatge de l’empresa en què treballava.

Per fer-ho fàcil vaig posar en un sac la programació, la ràbia i el descontentament. Vaig relacionar la programació amb Eustaquio i el client que ho requeria.

Vaig decidir que no volia seguir programant. No volia seguir en la indústria de TI. M’era igual si de vegades m’ho passava bé programant. No volia seguir. A això avui dia se li diu burnout.

Anys més tard, he descobert que el procés de ràbia i acceptació no és immediat. El preu a pagar és el dolor. Un cop has cremat aquesta ràbia t’adones que lluites contra la realitat.

Lluites contra tu mateix. No acceptes la realitat. Un cop acceptem la realitat, ja no patim. Hem acceptat la realitat tal com és.

Retrobar-se amb la programació

Vaig trobar una altra feina cegat per la ràbia en una empresa d’automoció per ajudar a gestionar el cicle de vida d’un cotxe que anava a sortir en 2 anys. Pintava molt bé. La realitat és que em van posar amb calçador a fer powerpoints i excels…

Després de 4 mesos de powerpoints i excels, vaig començar a trobar a faltar la programació. Vaig intentar automatitzar les meves tasques amb VBA. Vaig proposar a Eustaquia que podríem automatitzar les parts més tedioses de la nostra feina. ¿Eustaquia?

Eustaquia

Eustaquia era la meva cap. Li preparava els powerpoints que després ella presentava. S’esforçava a fer-me saber que no sabia fer powerpoints. A Eustaquia se li donava millor maquillar-los. Especialment, treure el meu nom i posar el seu en totes les diapositives.

Les noves idees no van convèncer gaire a Eustaquia i em va deixar anar: “No és necessari. Aquí sempre ho hem fet així… ¿Has perseguit ja a la de para-xocs?”.

Vist el vist, vaig decidir buscar feina. No volia seguir en un departament on et dinamiten les idees sense argumentar. Jo persegueixo idees i somnis, no a la de para-xocs que és 10 vegades més persona que Eustaquia.